Gairebé cada diumenge li he de contestar aquesta pregunta al meu fill. La meva resposta acostuma a ser la més pragmàtica:
– Perquè l’altre equip ha marcat més gols.
És la solució fàcil a la pregunta innocent d’un nen de quatre anys, però la tristor que m’envaeix quan me la fa, és immensa.
Quan jo tenia la seva edat, anava al vell Camp d’Esports amb una pilota a la qual no li quedava pràcticament cuir, això sí, perfectament pintada com si fos una Adidas Questra. Anava a jugar amb els amiguets sota aquelles grades que queien a trossos i amb la olor de humitat, pixum i puro a parts iguals.
Érem feliços i no ho sabíem. El meu pare i el meu germà sortien contents de veure el partit, ja que normalment el Lleida guanyava i això comportava que paréssim a fer unes braves a l’acabar el partit (si es perdia, tots cap a casa).
Quan arribàvem a casa, la mare amb la ràdio escoltant el postpartit i la seva pregunta sempre era:
– Que, esteu contents, oi?
Ara, tot ha canviat i tot és igual. Normalment sortim enfadats, tristos o decebuts. Ja no hi ha les paradetes on comprar bufandes, pilotes o clauers, ja no hi són el Xuts animant des d’una hora abans i fins dues hores després, ja no hi ha cartells informant del partit a les carnisseries, les peixateries, al plus o al quiosc. Tampoc hi són moltes persones amb qui anàvem al camp ni l’olor de humitat, pixum i puro. Però continuem tenint un estadi que és el Camp d’Esports, el nou, el meu, el nostre. Tenim un himne que ens fica la pell de punta si l’escoltes quan no l’esperes. Tenim una samarreta blava i tenim un escut on la Seu Vella deixa clar de quina pasta estem fets els que som del Lleida. Indestructibles. Tenim un sentiment. Un sentiment que transmetem de pares a fills, de tiets a nebots, de padrins a nets, un sentiment que per molt que s’hi capfiquin no ens trauran mai. Perquè és més fàcil gaudir les victòries d’un Madrid o un Barça, però l’èxtasi que se sent quan el Lleida fa alguna cosa gran (rara ocasió) és inigualable.
I també tenim esperança. Em fa molt feliç veure que últimament a les grades del camp d’esports hi ha molta gent jove. Gràcies a ells sento que aquest sentiment que en mi va néixer fa molts anys, encara està viu a les llars lleidatanes.
Ells són la nostra esperança, les generacions que tenen entre 13 i 20 anys són els qui, potser, d’aquí a 10 anys, portaran a un nen, al vell Camp d’Esports amb una pilota vella a veure al seu equip guanyar cada diumenge.