“De veritat ets del Lleida?” “Com pots ser del Lleida?” “Però quin es el teu equip de veritat?”
Aquestes son algunes de les preguntes que m’acostuma a fer la gent de la meva edat i de
fet, es una reflexió que sovint me la faig.
Vaig nèixer al 2007, quan la Unió Esportiva Lleida ja estava a Segona Divisió B. És així que
en els meus quinze anys de vida només he vist desgràcies. I de les tantes que hi han hagut,
com per exemple la refundació del club o la època Esteve on vam estar a punt de
desaparèixer, la que més malament em senta, es la pèrdua de sentiment de la ciutat cap
aquest escut.
Recordo les paraules del meu avi que sempre m’explica que anys enrera, els diumenges a
la tarda, la gent de la província anava en massa al Camp d’Esports, fins al punt d’acabar-se
l’aforament i tindre’s que pujar als xiprés del voltant l’estadi per veure jugar al seu equip.
També, el meu pare sempre m’explica aquells anys a Segona i Primera Divisió, on la ciutat
acudia al l’estadi, però sobretot on la gent portava pel carrer la samarreta del Lleida amb
orgull. Es algo que ara ja no passa, de fet, no cal anar molt lluny. L’any passat, quan el
Lleida Esportiu estava a punt de desaparèixer, no vam arribar a superar la vintena de
persones en una manifestació convocada en contra dels gestors del club. Si que es veritat
que quan les coses es porten fent malament durant anys, es normal que la gent es cansi,
però tot i així es trist veure un club amb tanta història al pou des de fa molts anys, tant
esportivament com socialment.
Tants anys que jo encara no he pogut gaudir del meu equip al futbol professional i
normalment, després dels partits, sempre em toca baixar aquelles fatídiques escales de Gol
Nord amb la cara llarga i matant les penes amb el meu pare.
I bé, ara es hora de contestar aquesta pregunta que sempre em fan i que només soc capaç
de respondre amb una rialla. Per què soc del Lleida? Per mi el Lleida és un sentiment.
Encara que estiguem a la quarta categoría del futbol espanyol, disfruto cada diumenge quan
oloro la gespa, quan surten els jugadors i sento el nostre himne, quan el Gol Nord entona
els càntics, quan recòrro quilòmetres amb la gent del bus de l’afició… Però sobretot, disfruto
quan tot això ho puc compartir amb els meus amics i amb el meu pare. Perquè aquesta
malaltia, es fa més bònica i divertida quan la pots compartir amb la teva gent igual de
malalta que tu.
Si mai ho heu intentat, aneu a veure l’equip de la vostra ciutat, perquè tots els sentiments
que et pot donar l’equip de la teva terra, no es poden comparar amb els que et pot donar
veient un altre equip per televisió.
Nosaltres som i serem el Lleida
